Aprendre de lletra

“Més enllà de” és la locució de moda, la que podeu sentir més freqüentment als mitjans de comunicació. Connecteu una ràdio o un canal de TV i no trigareu gaires minuts —potser només uns segons— a sentir que algú dels que hi intervenen deixa anar un “més enllà de” enmig de qualsevol parlament. Es tracta d’una mena de tic lingüístic que s’encomana entre els parlants formals de la comunitat com un virus misteriós, perquè ningú, que jo sàpiga, coneix quan ha sorgit i on. És, de fet, un recurs expressiu que sovint actua com a crossa dels locutors, periodistes, tertulians i polítics, especialment, que fan ús del llenguatge formal amb un micròfon a davant. El “més enllà de” eclipsa irreflexivament altres opcions lingüístiques possibles i ben senzilles i significatives com ara a banda de, a part de, independentment de, per un altre costat, a més de…

Actualment, al “més enllà de” l’empaita en freqüència d’ús als mitjans de comunicació el “posar el focus”, una altra crossa que sona fins a la sacietat i arracona altres possibilitats expressives equivalents semànticament, com podrien ser destacar, centrar l’atenció o parar atenció, fixar-se en, ressaltar, posar en relleu, observar especialment o detingudament, no perdre de vista…

No fa gaire, anteriorment a aquests dos tics lingüístics comentats suara havien regnat el “posar en valor” i el “sí o sí”. Tot s’havia de posar en valor i s’havia de fer sí o sí. No es podia valorar res o fer una acció tant sí com no. No es podia apreciar, realçar, reconèixer o estimar el valor o la importància, fer un reconeixement, apreuar, considerar, valoritzar, prear… Tampoc no es podia fer alguna cosa peti qui peti, si us plau per força, per descomptat, a totes passades, caigui qui caigui, en qualsevol cas, de totes maneres, mal que bé, tant si plou com si fa sol, tard o d’hora, un dia o altre, costi el que costi, passi el que passi… N’hi havia prou a “posar en valor” i fer-ho “sí o sí”. I a més, amb la satisfacció personal de “eh, que bé que parlo?”.

En l’entorn educatiu, sovint ens exclamem que els mestres són referents lingüístics —models—dels alumnes i no sempre ho són a fi de bé, malauradament. Els mestres carreguen a les seves espatlles moltes responsabilitats socials; també la de crear bons usuaris de la llengua, a més de la normalització lingüística, per descomptat. Els periodistes, professionals de la paraula, esdevenen tant sí com no referents o models lingüístics de la societat. I, la veritat, em sembla que una part important del gremi no sempre és conscient del seu paper. Algú hauria de posar fil a l’agulla en l’entorn comunicatiu i promoure —no sé com, ho confesso— que aquests professionals del micròfon distingissin d’una vegada entre sentir i escoltar, que voldria dir que tenen mínima consciència i coneixements lingüístics, i que no es repengen sistemàticament en la fraseologia de moda, sovint buida de contingut per l’erosió i el desgast semàntics soferts.