Aprendre de lletra

Avui, el govern de la Generalitat ha fet marxa enrere en la seva intenció de convertir la Literatura Catalana i la Literatura Castellana en matèries optatives i no de modalitat a 2n de batxillerat, per als alumnes d’humanitats i ciències socials. El canvi que només vint-i-quatre abans es proposava i ha quedat anul·lat, responia a la voluntat del govern espanyol d’unificar el batxillerat a tot el territori de l’estat. La consellera d’Educació, Esther Niubó, ha explicat al faristol del Parlament de Catalunya que aquesta reconsideració del govern català obeïa el criteri de no voler traspassar línies vermelles que marquen la singularitat de Catalunya. Aquesta era una qüestió de país, ha dit.

La idea de singularitat s’està convertint darrerament en el concepte que ho explica tot, en termes d’especificats de tractament de Catalunya en el conjunt de territoris de l’Estat espanyol. La parauleta, o derivats de la mateixa família, ha fet fortuna d’ençà que l’anomenat finançament singular de Catalunya és un tema candent de debat a Espanya. Qualsevol mesura de govern estatal que es plantegi amb una consideració particular per a Catalunya s’explica pel fet singular català.

Des d’una òptica sobiranista, la singularitat és un concepte enganyós. Singularitat respecte a què? Doncs, en relació amb un patró que és compartit per tots els territoris espanyols. Donem per fet que tots estem tallats segons el patró de l’espanyolitat, que resulta ser tan respectuós i sensible a la diversitat que admet variants per a alguns territoris “singulars”. Implícitament, però, el que estem afirmant des de la posició de singulars és que som part integrant del perfil cultural, social, econòmic, històric… del país Espanya. La singularitat confirma la nostra espanyolitat. I acceptar tàcitament això em sembla una perversió conceptual.

La singularitat és, òbviament, un eufemisme. Com el terme “nacionalitat”, recollit a la constitució espanyola de 1978. Tot per no parlar clarament de nació. Si en comptes de xerrar de singularitats ens referim a Catalunya com a nació, que evidentment és el que som, s’entén de seguida que el patró peninsular de la pretesa nació espanyola, dissenyat pels sastres de Castella, no s’ajusta sovint a la morfologia nacional catalana.