Aprendre de lletra

Hi ha aprenentatges que no s’adquireixen a l’escola sinó en l’àmbit de l’educació informal, és  dir, en els espais naturals de vida. Així és com adquirim, per exemple, la competència lingüística natural pel simple fet de pertànyer a una comunitat determinada de parlants i relacionar-nos amb els qui en són també membres. Els catalanoparlants nascuts al voltant dels anys de la segona república espanyola, posem per cas, feien i fan normalment un ús genuí dels pronoms febles sense haver tingut l’oportunitat d’assistir a classes de llengua catalana. Al llarg de la seva vida els va toca mamar franquisme i prohibicions i repressió a dojo. I malgrat tot, tenen i tenien una competència lingüística adquirida de manera natural. La paradoxa és que ara ens trobem molts adults que, en el marc d’una societat democràtica, s’han educat en una escola amb el català com a llengua vehicular i parlen un català que sovint fa mal a l’oïda de qualsevol persona mínimament sensible al fet lingüístic.

Per aquesta raó, per la competència lingüística natural, els parlants de qualsevol llengua distingim els registres lingüístics sense necessitat d’haver rebut cap classe de sociolingüística. Sabem que no parlem de la mateixa manera quan som asseguts en un bar amb uns amics que, per exemple, quan fem una reunió professional amb uns clients o fem alguna exposició acadèmica davant d’un auditori. Una cosa és el registre col·loquial i una altra el registre formal i el registre acadèmic. Cada registre té, específicament, el seu lèxic, els seus recursos lingüístics, els seus modismes, el seu to. I no s’hi val a barrejar registres perquè no tenim el do de la ubiqüitat i no podem estar alhora al bar i fent una conferència; no podem ni convé barrejar situacions comunicatives de tarannà i propòsits tan diferents.

Això que és tan obvi sembla no ser-ho tant per a alguns professionals del micròfon. La paraula “emprenyar-se” -o “emprenyar”- n’és un exponent molt clar. Quan jo era petit vaig aprendre per competència lingüística natural que la paraula “emprenyar-se” tenia una càrrega de registre col·loquial tan forta com el propi significat. Vaig aprendre que “emprenyar” i “emprenyar-se” eren paraules pujades de to, paraules no aptes per dir-se fora d’un context de conversa familiar o amical. Fer sortir la paraula “emprenyar” era equivalent a discurs tens, a explicació col·loquial d’una situació conflictiva.

Fora d’aquest context col·loquial de tensió, el significat de la paraula “emprenyar” i la forma pronominal “emprenyar-se” el donem a entendre amb altres mots més propis d’un registre de conversa formal, com pot ser el que es produeix sovint als mitjans de comunicació. Així, en comptes de fer servir “emprenyar” podem parlar de molestar, enfadar, enutjar, irritar, fastiguejar, mortificar, incomodar, importunar… I en comptes d’emprar “emprenyar-se” podem dir enfadar-se, enutjar-se, enfurismar-se, molestar-se, irritar-se, enrabiar-se, enfurir-se, encrespar-se…

Però no, sembla que la paraula “emprenyar” i “emprenyar-se” ha travessat la frontera que separa el registre col·loquial del registre formal. Als mitjans públics de comunicació que em són més familiars (Catalunya Ràdio i TV3) no paro de sentir “emprenyar” i “emprenyar-se” en situacions comunicatives formals. En aquests mitjans no hi ha ningú que s’adoni d’aquesta barroeria lingüística? No s’hi pot fer res, per esmenar-ho progressivament? I és que, per acabar-ho d’adobar, els autors d’aquest despropòsit són sovint parlants cultes, molts dels quals es guanyen la vida parlant. Potser influït per ells, pensant en ells, la situació m’arrossega ara mateix cap a l’ús d’expressions col·loquials de queixa: Alça, Manela! N’hi ha per llogar-hi cadires!

En definitiva, confesso que sentir tan sovint “emprenyar” i “emprenyar-se” a la ràdio o a la televisió em castiga l’oïda i em molesta una cosa de no dir. Què voleu que hi faci!?: estic enfadat!