Aprendre de lletra

El setembre, que ara acabem de deixar enrere, és el mes del reiniciar. Tanquem una temporada i en comencem una altra. I això ens passa a molta gent i no només als que treballen –o han treballat– en l’àmbit educatiu i tenen un règim de vida estructurat per cursos escolars. Es podria dir que vaig tard per parlar d’aquest reinici, doncs, avui que ja som a l’1 d’octubre. Què hi farem?, estic jubilat i ja he sortit bastant de la roda del ritme frenètic de les ocupacions laborals sotmeses a un horari i a unes obligacions rellotge o calendari en mà.

 El verb reiniciar té una vigència molt actual, perquè és un terme que fem servir força en l’àmbit informàtic. De tant en tant ens toca reiniciar l’ordinador, ves. Però el reinici de debò és el del setembre, que per molts comporta deixar enrere les vacances més llargues i tornar a entrar al cicle laboral anual. Se’n van les vacances i el bon temps –oficialment, si més no– i comença el camí cap a la tardor i l’hivern. Ens canviaran l’hora un cop més a finals d’octubre i entrarem al túnel de la foscor, el passatge ombrívol dels dies més curts fins que arribi Nadal i el seu pas de pardal.

Recordo que quan treballava com a assalariat –ara treballo en allò que em ve de gust, però sense salari– vivia el final d’agost amb nostàlgia. L’any laboral, és a dir, el curs que tenia al davant, se’m presentava llarg, i abans de començar-lo ja enyorava l’últim bany d’estiu o el darrer despertar sense despertador. He de dir, i aquesta és per a mi la novetat, que ara ho visc diferent. Deu ser la sensació de llibertat del jubilat. Ara em fa més il·lusió pensar i esperar la castanyada i els panellets, i després el pont de la “puríssima constitució”, que obre les portes d’un desembre amb la marató de les festes nadalenques i l’inici d’un any nou. Un inici que, en aquest cas, és més aviat un “continuarà”, perquè aquestes festes que els descreguts més combatents s’esforcen a titllar com les del solstici d’hivern, són només un parèntesi molt marcat de l’activitat professional i de la vida rutinària.

Recordo que, quan jo era un infant, una tia-àvia deia “en ser a la mare de Déu d’agost, ja som a Nadal”. Vista amb ulls de nen, aquella sentència em semblava del tot desencertada, incomprensible. Per a un escolar com jo era aleshores, el setembre, l’octubre, el novembre i bona part del desembre era un camí molt llarg abans no arribés el sorteig del “gordo”, que ja era el tret de sortida de les vacances d’hivern. A casa, mentre els germans esmorzàvem entaulats, començàvem sentint i veient a la tele en blanc i negre la cantarella de ”los niños del Colegio de San Ildefonso de Madrid” que, ben mudats, treien les boles dels bombos de la sort.  Parlo, és clar, de seixanta anys enrere. Vist amb ulls de tercera edat, penso que potser la meva tia-àvia no anava tan desencaminada.

Em reinicio, doncs, amb el goig del jubilat. Amb un contrapunt, però: no oblido que avui fa vuit anys vam tenir a tocar un somni de país massa bonic per esdevenir realitat. Les porres de la Guàrdia Civil i dels policies espanyols –els grotescos “piolins”– ens van recordar que a la democràcia espanyola es pot parlar de tot sempre que no es qüestioni un principi supraconstitucional no escrit: la sagrada unitat de la seva pàtria. Conclusió: el procés independentista també s’ha de reiniciar.