Aprendre de lletra

No hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir, proclama la dita. És obvi que es tracta d’una dita, d’una antigalla, perquè la modernor ha fet de “sentir” un verb en perill d’extinció, com la nostrada sargantana pallaresa, posem per cas. El fumut és que a més de la pallaresa hi ha més sargantanes i més rèptils en perill d’extinció. I més animalons. I més verbs, i més mots.

I mira, que un nombre important de mortals catalans confonguin sovint “sentir” i “escoltar”, i en facin un mal ús, fastigueja molt, què vols que et digui, i ens toca allò que no sona. Però, que “escoltar” estigui contínuament bandejant el “sentir” als mitjans de comunicació en boca dels professionals del micro, això ja passa de taca d’oli. Cap estudiant que no sabés distingir i usar correctament els verbs sentir i escoltar, que no són sinònims, no hauria de passar del primer curs a la facultat de periodisme.

Ahir a la nit, Marina Romero, conductora del programa Mésnit, i Toni Puntí, cap del departament de cultura de 3cat, van fer una connexió en directe. El Puntí era a davant del MNAC cobrint la listening party de la cantant Rosalia —veus, això del listening sí que ho sabem fer anar—. Marina Romero era als estudis de TV3. La connexió fallava. I l’un i l’altra es van preguntar reiteradament si “m’escoltes”. Evidentment, el problema no era que no s’escoltessin sinó que no se sentien. Tots dos periodistes em mereixen un gran respecte, no cal dir-ho. Per això em sorprèn més que siguin dels que cauen de quatre potes al fangar del mal ús dels verbs sentir i escoltar.

Aquest matí, Ricard Ustrell, a Catalunya Ràdio, ens informava puntualment que hi havia zones del país on momentàniament no es podia escoltar aquesta emissora pública. No es podia escoltar perquè no es podia sentir.

Llavors ens trobem que la gent “escolta” la sirena eixordadora d’una ambulància, o “escolta” un terrabastall al pis de sota, o la màquina de perforar el carrer quan fan obres públiques. Ves si no seria més bonic i més plaent que escoltessin la cinquena simfonia de Beethoven, el rapsode que recita un poema o l’actriu que representa un monòleg a la Sala Villarroel. I que es limitessin solament a sentir l’ambulància, a sentir els terrabastalls que toqui i a sentir les màquines infernals de fer forats, si no hi ha més remei.

M’he referit als tres periodistes citats només a tall d’exemples recents, perquè lamentablement podríem fer una llista molt llarga d’infractors professionals de l’exigible precisió lèxica i consciència lingüística. Si et guanyes la vida fent ús d’aquest instrument, la llengua, esmola bé l’eina. Que no tot és culpa dels mestres, que els que es guanyen les garrofes a la ràdio, a la tele i als pòdcast, són també models de llengua per a la resta de la societat. Sensibilitat i competència lingüístiques, senyors. I senyores. Em sentiu? M’esteu escoltant?