Aprendre de lletra

L’estiu passat vam retrobar-nos amb una amiga que feia temps que no vèiem. Ella és molt més jove que nosaltres i els darrers anys la seva vida ha fet un tomb molt notable. Ara és una mare feliç de tres criatures precioses. Quan ens vam acomiadar em va venir al cap la idea que aquells infants construirien una imatge de la seva progenitora —un perfil— com a mare, bàsicament, i que per més que en tinguessin notícia mai no podrien fer-se càrrec del tot de com era aquella noia abans de tenir-los com a descendència. Mai no hauran viscut ni podran viure la realitat de la seva mare abans que fos mare, per moltes fotos antigues que se’ls ensenyi. Nosaltres, sí. Suposo que això ens passa a tots respecte els nostres pares i forma part, per tant, del que podríem dir-ne barrera generacional.

Les comparacions poden ser odioses, ho sé. Però amb el dictador Franco passa una mica el mateix que amb les relacions intergeneracionals. Els que no el van viure —poc o molt— i el coneixen només de referència, només com a difunt històric, no poden fer-se a la idea de com era el personatge i del món gris i asfixiant en què ens va fer viure.  

Ara, cinquanta anys després de la seva mort, ens alarmem quan sentim que una part massa rellevant de joves no valoren negativament la figura del monstre sanguinari i que fins i tot no veurien malament viure en una dictadura. Angelets meus, què sap el gat de fer culleres? Diuen que el dimoni sap més per vell que per dimoni. Doncs, això, els que ja tenim una certa edat sabem el pa que s’hi dona, en una dictadura. I no hi voldríem tornar-hi per més que la dita democràcia que ens regeix sigui tan imperfecta.

Per variar, la culpa que molts joves ens estiguin sortint fatxes és de l’escola, que ja sabem que socialment és l’ase dels cops. Que molts personatges obscurs lloïn el dictador a les xarxes, que en alguns mitjans es frivolitzi sobre els morts, els desapareguts, els represaliats i els exiliats del franquisme, que no es doni la importància que mereix a la castració lingüística que vam patir catalans, bascos i gallecs —entre d’altres—i que l’Estat espanyol no ens n’hagi demanat perdó, que als carrers de molts pobles i ciutats del Reino de España encara hi hagi nomenclàtor i símbols franquistes i que a Tortosa encara hi llueixi el monument feixista a la batalla de l’Ebre, que la tristament famosa comissaria torturadora de Via Laietana continuï sent seu de la Policia Nacional a Barcelona —convivint estranyament com a Lloc de Memòria Històrica—, que hi hagi partits polítics que es diuen democràtics —PP i Vox, no cal dir-ho—que no han renegat del monstre i del seu ideari —ans al contrari—, que a Madrid pervisqui una Audiència Nacional com a òrgan judicial substitut i hereu del franquista Tribunal de Orden Público… Etc, etc, etc. Tot això són detallets que no poden enterbolir la sacrosanta constitució de 1978 “que nos hemos dado todos” i el modèlic procés de l’anomenada transició democràtica comandada pel mai votat rei Juan Carlos I, designat com a cap d’estat pel mateix Franco.

Fa cinquanta anys, un dia com avui, es moria cosit, apedaçat, extirpat, mutilat, intubat… un dictador que al llit de comiat devia fer pensar molt en un Franconstein horripilant. Les tortures mèdiques de la seva dilatada agonia, però, no ens redimeixen de tot el mal que ens va fer en vida i de les seqüeles que mig segle més tard encara arrosseguem.