Aprendre de lletra

L’oficialitat del català a Europa va per a llarg, si som optimistes. No cal dir què en pensen els pessimistes. El ministre d’afers exteriors espanyol, José Manuel Albares, diu que sí que sí, que tot arribarà, que hi podem pujar de peus. Els alemanys, que es veu que són del morro fort, diuen que NEIN. I els populars espanyols que nanay. S’entén la posició dels alemanys, que saben per experiència que poden viure a Mallorca com si es tractés d’un land germànic. Qui els fa respectar una altra llengüeta de pa sucat amb oli si poden instal·lar-se còmodament a l’illa fent ús exclusiu del seu idioma vigorós? I és que si s’aprova l’oficialitat del català, del gallec i del basc, es veu que s’obrirà la caixa dels trons de les llengües minoritàries i minoritzades, per més que siguin cooficials als seus territoris. I per aquí el PP no hi passa, on vas a parar?

És que no hi ha més qüestions urgents i prioritàries que debatre l’oficialitat d’unes llengües que parlen quatre ciutadans europeus pelacanyes? Europeus, sí, però pelacanyes. A Europa, que parlin espanyol, els catalans, que per això l’Estat espanyol els ha obligat a aprendre’l des de fa tres-cents anys mentre prohibia i perseguia l’ús del català. I que es deixin d’hòst… d’històries, els catalanufos, pensa i diu el PP en la intimitat (i també molts pesoeïtes, podemites i altres espècies peninsulars).

El PP d’Espanya ha fet campanya entre els correligionaris europeus. Que a Espanya, de “lengua seria no hay más que una y a ti te colonicé en la calle”. Tu saps el que costa oficialitzar aquestes llengües esquifides? No, jo no ho sé, però segur que un disbarat. No hi fa res que el maltès, amb poc més de 500.000 parlants, sigui oficial a Europa. Que també ho sigui l’estonià, amb un milió de parlants. I l’eslovè, amb uns 2 milions. I el letó, amb 2,2 milions. I el lituà, amb 3,2 milions. I el croat, amb 4,4 milions. I no continuo la llista, que podria parlar del danès, de l’eslovac, del suec, del finlandès… És clar que estem referint-nos a estats membres de la Unió, a estats independents; no és el cas de Catalunya. Queda entès?

La Constitució del 78, “que nos hemos dado todos” (“todos” o una part de “todos” els que ara tenim més de 65 anys), reconeix i cooficialitza als seus respectius territoris altres llengües diferents al castellà i diu que seran objecte de protecció per part de l’Administració pública. És la idea tan suada que les llengües peninsulars —que no són el castellà— són una riquesa. I un bé negre amb potes rosses! Les llengües són llengües! No, no són una riquesa que adorna discretament i sense molestar la universal llengua castellana i els monolingües que la parlen; no són una cirereta per guarnir el pastís de l’espanyolitat, un complement que decora folklòricament la “lengua común que nos une”. Les llengües no són una riquesa sinó una essència. “Essència: Allò que constitueix el fons de l’ésser, la natura pròpia d’una cosa”, diccionari dixit. Una llengua és una construcció antropològica, l’expressió cultural d’allò que defineix i identifica un col·lectiu humà. No hi ha llengües de primera i llengües de segona. No hi ha llengües vàlides i llengües minusvàlides. Hi ha llengües amb molt parlants i llengües minoritàries. Hi ha llengües depredadores —per voluntat dels governants— i llengües minoritzades —malgrat la lluita de supervivència de qui les parla—. Això sí. Simplement. O complicadament. “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”, va dir el mentider rei Juan Carlos I l’any 2001 en el lliurament del premi Cervantes a Francisco Umbral.  Doncs això, mentre siguem només una riquesa continuarem tenint el caràcter d’un “florero”[1] mal posat sobre un pedestal i, ai las!, a punt de caure i fer-se miques, Déu no ho vulgui. I visca Europa!    

[1] Dit així, en espanyol, en sentit figurat.