Aprendre de lletra

El ministre espanyol de la Presidència, Justícia i Relació amb les Corts, Félix Bolaños, ha enviat recentment una carta a monsenyor Luis Javier Argüello García, arquebisbe de Valladolid i president de la “Conferencia Episcopal Española”. A la carta, el ministre es queixa que el monsenyor, màxim representant de l’Església Catòlica a l’Estat espanyol, fa política. I, és clar, això no s’hi val, que som un estat aconfessional, raona el ministre.

Monsenyor Argüello segueix segurament la consigna que fa un any, pam dalt pam baix, va llançar el visionari excels José María Aznar. “El que pueda hacer, que haga”, va dir el cabdill de la fundació FAES, amb aquell encarcarament corporal i expressió de cara que enamoren. El “hacer” es referia, òbviament, a tombar el govern de Sánchez, que ja se sap que quan ells —els populars— no manen tot s’hi val. La finalitat —recuperar el poder polític— justifica els mitjans.

El ministre Bolaños, el president Pedro Sánchez i tot el PSOE en pes, se senten víctimes de la ”máquina del fango” que ja fa temps que ha engegat Alberto Núñez Feijoo i els seus acòlits. És clar que a més del fang del PP, campió històric de la Champions League de la corrupció, el PSOE ha fet mèrits propis per a empastifar-se de cap a peus. Els socialistes fan bona la vella dita “no n’hi ha un pam de net”. Vista la rivalitat pudent, el femer i el joc brut i coça al fetge dels dos grans partits espanyols, cal gaires explicacions per a entendre la desafecció de la població respecte la classe política?

Puc fer-me càrrec, doncs, que el monsenyor episcopal, empès per una rauxa eclesiàstica que s’estava fent a sobre, caigués de quatre potes al fangar amb posat angelical.  Confesso —quin verb més adient, oi?, parlant de tot un monsenyor— que desconec l’adscripció política de l’arquebisbe val·lisoletà. Alguna pista? A veure, a veure… No ho sé, no ho sé… De qui deu ser, el monsenyor de la política?, del PP o de Vox?

Sentir monsenyor parlar de política és com sentir Cuca Gamarra fent-se la moderada en una entrevista ahir a Catalunya Ràdio. No sé per què les dretes se senten sovint moralment superiors i proclamen les seves conviccions ideològiques com si fossin derivades del sentit comú. Com si fossin seny i no rauxa. Au, va, que els moqui la iaia!

I mira que els socialistes i els seus sequaços els hi han posat fàcil. Que no, monsenyor, que no. Que si els seus entranyables amics del PP i de Vox no presenten una qüestió de confiança o una moció de censura és perquè no tenen prou vots a les corts. Que els altres grups polítics fugen dels seus correligionaris com de la pesta —de moment—. Més que la legislatura el que està bloquejat és l’assalt al poder de “los que puedan hacer, que hagan”. Hauran de passar per les urnes, ves quin remei! Quan toqui, és clar.

Ara que s’acosta Nadal, monsenyor, vigili que el vailet venerat nascut humilment en una establia no torni a fer-ne de les seves quan es faci gran i, a fuetades, expulsi del temple episcopal aquells que han profanat els espais sagrats de la democràcia. Que Déu els agafi confessats, monsenyor!