Aprendre de lletra

Tinc amics que em feliciten el Nadal i en tinc també que em feliciten el solstici d’hivern o les festes d’hivern. Grosso modo, aquestes dues menes de felicitacions en unes mateixes dates estableixen dues categories de creences. Jo soc dels que desitgen un bon Nadal. Els que feliciten pel solstici d’hivern ho fan amb la voluntat manifesta de separar religió i festivitat, segurament amb el desig de laïcitzar les festes de final i inici d’any. I, a més d’aquestes dues tendències formals, potser hi ha un tercer grup que et felicita les “bones festes” a seques, que és una espècie de solució salomònica —vaja!, una solució bíblica, paradoxalment!—, un “ni carn ni peix”.

Ara bé, desitjar un bon Nadal no vol dir ser feligrès de l’Església catòlica, ni tan sols implica, forçosament, ser creient; entre els d’aquest grup de felicitaires hi ha de tot; n’hi ha que són de missa i n’hi ha que no ho són gens. I n’hi ha que són bàsicament pragmàtics: què vols que et digui?, ja ens entenem, sempre s’ha dit així i no cal fer-hi més voltes, argumenten.

Els del solstici i les festes d’hivern diria que sí que tenen un punt més de militància que la resta. Evitar la paraula Nadal és, per part seva, una opció premeditada. Arraconar o foragitar del seu vocabulari qualsevol sospita de celebració o arrel religiosa és una presa de posició personal, una declaració de principis escrita entre línies.

Que cadascú feliciti el que vulgui i com vulgui, només faltaria, mentre comprenguem, això sí, a sant de què ve la felicitació —ui!, el sant…, les frases fetes també estan sovint impregnades de la religiositat dels avantpassats—.  Per part meva he de dir, santament, que no em fa el pes la idea d’una alternativa guai, moderna i progressista a les tradicions nadalenques, entre d’altres coses perquè no sé quin seria el contingut d’aquest nou format festiu. Una pila de dubtes em peten al cap. Anul·lem la festa del dia 25, Nadal, i que sigui festa el dia 21 de desembre, l’arribada del solstici? Mantenim l’escudella i els torrons però passem dels reis d’Orient, que ja sabem de quin peu calcen? Acollim el nouvingut i sense papers pare Noel, i regularitzem la seva situació de migrant il·legal provinent d’una altra cultura? Com ho veus, Garcia Albiol? O tirem només de tió i que cagui el que Déu vulgui… o, millor, el que ell vulgui? Canviem el nom del dia de Sant Esteve o eliminem directament aquesta festa i que cadascú, si vol, es mengi els canelons amb una carmanyola a la feina? Suprimim de totes totes les innocentades i el dia dels Sants Innocents? Institucionalitzem l’amic/amiga invisible i que tothom contribueixi al consum i la bona marxa de l’economia i el creixement il·limitat i qui dia passa any empeny? Entronitzem —que no santifiquem— l’home dels nassos i la cursa que es fa en honor seu el darrer dia de l’any? Res de cursa de Sant Silvestre, per descomptat. Parlem de loteria del solstici, si de cas, i carreguem-nos la loteria de “Navidad” i la “loteria del Niño”? I fem créixer la Grossa, la loteria nostra nostra? Deixem de cantar nadales i que, a la dutxa o en sec, cadascú canti el que li roti i el seu mal espanti. Fora l’Al·leluia de Haendel —i de passada, fora la de Leonard Cohen—… No ho sé, què s’hauria de fer? Inventem un ordre nou en un món nou? I com es concretarà l’invent?

Per mi que confondre religió i tradició, dos conceptes que sovint s’entrellacen i provenen d’allà mateix, és un greu error. Mantenir les tradicions i els noms que les identifiquen no és ser involucionista ni carca. Ni idiota. És només deixar l’adolescència intel·lectual enrere i acceptar col·lectivament el propi cos cultural, el substrat que ens ha donat forma com a societat, com a civilització, i ens fa tenir un calendari festiu i uns costums que, partint del seu origen ancestral que els explica, ens fa gaudir avui dia d’una pila de celebracions que ens generen il·lusió i ganes de conviure, malgrat tot.