Aprendre de lletra

L’Anna Fité ens ha deixat, sobtadament, molt prematurament. Injustament, diria. Rebre un correu que et comunica inesperadament que una persona estimada ha traspassat és una maçada al cap i al cor que et deixa ben estabornit, sense reflexos, amb cara i posat d’idiota. Més encara si resulta que, per edat, la persona finada era lluny del llindar en què la nostra societat tan longeva té fixada l’esperança de vida.

I per què? És la pregunta que et ve o no al cap, i en tot cas s’amaga rabiosa sota els plecs feixucs i rasposos de la perplexitat i la impotència, perquè en un primer moment no tens ni la capacitat de fer-te preguntes.

Fa uns quants decennis que no visc al poble on vaig néixer. I de tant en tant, ai las!, rebo la trista notícia d’un conciutadà que s’ha mort. Als pobles, pràcticament ens coneixem tots; si més no, totes les famílies. I per tant sabem si aquest o l’altra és fill o filla, o nebot-neboda, o cosí-cosina de… sí, home, que tenia una botigueta de vetes-i-fils al carrer… No hi ha persones anònimes, al món rural. Les males notícies de gent que se’n va es van succeint al calendari any rere any amb una tenacitat metòdica, dolorosa. Llei de vida, podríem dir-ne. O llei de mort, ves! L’Anna, que era de Sabadell, tot i que ja fa anys que alternava la vida a ciutat amb les estades al Pirineu, va ser una persona amb un radi de relació molt ampli en tots sentits. Perquè a ciutat no ets tan conegut per la casa d’on provens com per la trajectòria vital i la feina que has fet.

Amb l’Anna m’unien les nostres respectives dedicacions en els àmbits de la literatura infantil, l’educació i la cultura. Érem, a més, de la mateixa anyada, del 58. La vaig conèixer a La Galera, deu fer uns trenta anys. Ella era una autora de la casa. Però quan hem estat més a prop, quan ens hem conegut més, ha estat a través de Cavall Fort. Tots dos vam coincidir uns quants anys com a patrons de la Fundació, i van ser uns anys assenyalats, perquè, entre altres coses, vam tenir l’ocasió de celebrar el 50è aniversari de la revista. L’Anna era de mena una persona entusiasta, emprenedora, enormement creativa, sincera i d’una austeritat i una senzillesa imperioses. Que fàcil que era parlar amb ella, escoltar i entendre els seus punts de vista, les seves propostes. Que bé que establia relacions amb qui fos, sense acoquinar-se gens enfront les jerarquies. Encomanava inquietud, ganes de fer coses, ganes de viure. L’últim cop que ens vam veure va ser, justament, el passat 10 de novembre al sopar anual de patrons i expatrons de la Fundació Cavall Fort.  Em va comentar tota contenta que estava fent una ruta per diverses localitats espanyoles, exportant a les escoles i entitats culturals el seu dinamisme, la seva creativitat literària i teatral.

Cantar lloances a qui se’n va, un cop ja no hi és, té tot l’aspecte de tòpic, de pura convenció social. Els panegírics als que ja no hi són sempre fan tard. La paradoxa és que aquest cop el panegíric l’hem d’escriure massa d’hora. No tocava fer-ho, encara. Tant me fa que soni a frase feta: et trobarem a faltar, Anna.