Aprendre de lletra

“Can pixa i rellisca” és, probablement, l’expressió popular que sintetitza millor l’opinió dels usuaris de la xarxa de Rodalies sobre el transport amb tren, arran de la crisi ferroviària dels darrers dies. L’expressió s’ha escampat als quatre vents mediàtics des de la boca d’Oriol Porxas, un jove entrevistat a peu d’andana per TV3. No sé si es podria definir de manera més clara i precisa el desgavell que estan patint els resignats —o no— viatgers habituals dels trens de RENFE que circulen sobre les vies catalanes, governades per la fantasmagòrica ADIF. Si en el nostre imaginari compartim la idea o la figura del “català emprenyat”, segur que aquests dies la trobaríem a mans plenes per les estacions de ferrocarril espanyoles del Principat. Planyo els que es veuen obligats a fer ús de Rodalies per desplaçar-se a la feina, als centres d’estudi, als hospitals o on sigui que hagin d’anar per necessitat vital.

S’han dit tantes coses la darrera setmana sobre els despropòsits de la xarxa ferroviària catalano-espanyola de RENFE i ADIF que segurament qualsevol cosa que se’n digui serà repetició. Així i tot, m’arrisco a apuntar un element d’anàlisi o d’observació que em sembla especialment rellevant des d’una òptica purament social, no política. I és que em faig creus de la capacitat d’aguant de la població catalana. El lamentable i tràgic accident d’Adamuz ha eclipsat la setmana ferroviària horribilis a Catalunya en l’àmbit de la informació espanyola. Certament, 45 morts, a més dels damnificats que s’hi sumen com a víctimes, són una realitat esfereïdora que s’entén que hagi estat el centre d’atenció mediàtica i solidària de tothom que tingui una unça d’empatia i d’humanitat, només faltaria! Però això no treu  que, paral·lelament, s’aboqui la mirada i l’interès en el nostre desastrós dia a dia ferroviari. El desconsol d’Adamuz no ens ha de fer desconsiderar ni menystenir els neguits d’aquells que per força fan una odissea dels seus desplaçaments diaris. Tot hi cap o hauria de cabre-hi a les pàgines d’un diari o a la ment d’un analista.  O sigui que tragèdies puntuals i morts sentides i lamentables a banda, no sé si a molts altres llocs del planeta ibèric caldria que els infligissin tantes fuetades com les que aquí ens tatuen l’esquena, perquè la gent es rebel·lés i aixequés el crit al cel. En aquest sentit, l’accident de Gelida, la tristíssima mort d’un maquinista, l’aturada del servei ferroviari durant dos dies i les múltiples incidències que han deixat amb el cul a l’aire el “govern de tothom” de la Generalitat, són figues d’un altre paner.

El que vull dir és que no deixa de sorprendre’m que el ciutadà de carrer, l’usuari català de RENFE Rodalies, aguanti i aguanti i aguanti. Rondinant, però aguanta. I que el fet de rondinar i aguantar esdevingui un anar fent i qui dia passa any empeny. La tolerància a la frustració de la societat catalana té unes dimensions de campionat i és de ferro colat; o d’acer inoxidable; riu-te’n de la robustesa del material ferroviari. Perquè ser català vol dir també queixar-se però no gaire, no fos cas… Vol dir, sovint, fer-se perdonar el fet de ser-ho. El rondineig i l’aguant creen caràcter. I així estem. Perquè RENFE i ADIF, dues cares d’una mateixa moneda, són realment can pixa i rellisca.