Aprendre de lletra

El proper dia 19 de febrer s’inicia la recollida d’escombraries porta a porta a La Pobla de Segur, Salàs de Pallars, Talarn i El Pont de Claverol. La implantació d’aquest sistema normalment provoca rebombori entre el veïnat i no hi falten les queixes, les resistències i l’argumentació en contra. I La Pobla, pel que hem pogut copsar als mitjans, no ha estat una excepció.

L’objectiu del “porta a porta” és augmentar el percentatge de recollida classificada d’escombraries per possibilitar-ne el reciclatge. El cert és que s’ha demostrat que la recollida porta a porta és beneficiosa d’acord amb aquest objectiu. Al Pallars Sobirà es va implementar progressivament des del 2015 i de llavors ençà s’ha més que duplicat la recollida classificada de brossa. El reciclatge ha passat de ser d’un 30% i escaig a més del 65%. Són dades objectives incontestables. Sembla clar que de cap manera no ens podem permetre omplir el clot dels fems sense criteri i empastifar el planeta infinitivament. No classificar les deixalles no és admissible perquè no és viable, no és sostenible, i aquesta és una idea consensuada políticament i avalada científicament, que és a la base de qualsevol plantejament en la gestió dels residus.

Ara bé, com s’ha de dur a terme la recollida classificada? Aquest és el quid de la qüestió. Quant a reciclatge, el porta a porta és efectiu perquè és clarament coercitiu, perquè permet un control sobre la conducta dels ciutadans. La cosa és “o aboques el que avui toca o no t’ho recullo i per a tu va el pollastre”. Perquè per cada tona de deixalles no reciclades que van a parar a l’abocador, els òrgans de l’administració pública —és a dir, les butxaques dels contribuents— han de pagar 100 € de penalització. En el fons, el porta a porta és una mesura de tarannà soviètic, impositiu, derivada de la manca de consciència cívica de bona part de la ciutadania. Si tothom sabés classificar correctament les escombraries i fos alhora respectuós amb un sistema de recollida amb contenidors diferenciats segons el contingut assignat, no caldria establir un porta a porta i, segurament, els contenidors facilitarien la vida a la població. Però, noi, la realitat és tossuda i, per tant, no ens toca més remei que acceptar un sistema que ens obliga a organitzar a casa o a l’edifici on vivim la ubicació i manipulació de tres cubells “oficials” i altres de particulars, si és que, a més de l’orgànica i la “resta”, volem separar d’entrada el vidre, el paper i els envasos. I no ens enganyem, hi ha molts habitatges que no tenen espais idonis per encabir-hi còmodament aquest festival de cubelleria. L’arquitectura del present i del futur ha de tenir molt present que el reciclatge ha de formar part dels nostres espais de vida.

Que feliços que érem fa unes quantes dècades quan fèiem el porta a porta sense que se’n digués així. No hi havia contenidors als carrers, ni deixalleries, ni bosses biodegradables. N’hi havia prou amb un remolc municipal de recollida, d’un costat, i l’hort amb les gallines o el bestiar on reciclàvem l’orgànica, de l’altre. És clar que aleshores no produíem, ni de bon tros, la ingent quantitat de deixalles que ara aboquem al planeta com si aquest pogués pair-ho tot fent un rotet.

El porta a porta no és una solució idíl·lica. El que seria desitjable, paradisíac, és que la ciutadania fos radicalment cívica, seriosament compromesa amb l’entorn de vida i la comunitat. I que les papereres no vesessin de merda inclassificada —sobretot els caps de setmana—, talment petits contenidors de tot s’hi val. I que, especialment a l’estiu, als punts de passeig vora La Noguera Pallaresa no haguéssim de recollir a diari les llaunes de cervesa o de beguda i els embolcalls del pica-pica que, ai las!, algú ha deixat sobre el banc o tirat a terra. Mentrestant, però, porta a porta si us plau per força.