El seu era un problema gros, un maldecap de nassos. L’home dels nassos s’havia refredat
i com qualsevol humà només tenia dues mans. L’home dels nassos era una font de mocs
que rajava sense parar. Vinga a buidar capses de mocadors de paper, que no donava a
l’abast. I era l’últim dia de l’any, el seu dia, el dia que tothom espera veure’l passejant
pels carrers i fugint de la mirada tafanera dels més petits per no ser empaitat. Potser
amb mocadors no en tindria prou…
Ja està, una llumeta es va encendre al seu cervell. Ja ho tenia, el que millor li aniria seria
un bon llençol que vindria a ser com un mocador gegant. Que un llençol fa de mal portar
a la butxaca? No patiu, l’home dels nassos s’havia empescat una solució, també. Es
posaria el llençol a sobre. Enguany, aquest personatge tan popular potser esdevindria el
fantasma de l’home dels nassos.
Xavier Blanch
Juliol de 2024
Aprendre de lletra 